A la vora del riu més net del País Valencià

UN PASSEIG PEL BOHILGUES

Una illa terra endins

Bohilgues1El Racó d’Ademús és una de les comarques més accidentades, sorprenents i alhora fascinadores del País Valencià. El Racó és una illa arraconada de natura saludable i rius transparents. Durant molts anys ha sigut un territori remot i allunyat de les pròsperes urbs litorals. La seua principal via de comunicació comercial i social amb València va ser el Túria o ‘río Blanco’ que recorre la comarca de nord a sud. Per aquesta artèria vital han viatjat durant segles i en direcció a la Mediterrània milers de troncs procedents de les extenses i atapeïdes pinades.

La comarca del Racó d’Ademús pertany a la província de València, però està envoltada per aragonesos i castellanomanxecs. Aquesta característica geogràfica ha moldejat la idiosincràsia dels seus habitants.

El territori acull dos emblemes naturals predominants: el cim Calderón, sostre del País Valencià, i el Bohilgues, un dels rius més nets d’Europa. El Calderón o ‘Alto de las Barracas’ com el coneixen els veïns de la zona és amb 1.839 metres la muntanya més alta de la nostra geografia i el Bohilgues o riu de Vallanca és simplement un autèntic i sorprenent desconegut.

Un passeig per la vall del riu Bohilgues

L’eix vertebrador del Racó d’Ademús és el Túria, un gran riu que recorre 280 quilòmetres abans de desguassar a la mar. El Túria s’alimenta amb les aigües de dos esplèndids afluents: l’Ebrón i l’admirable Bohilgues, Vallanca o també anomenat ‘río pequeño’. Qualsevol època de l’any pot ser apropiada per a caminar a la vora d’aquest rierol de poc més de 8 quilòmetres de distància que naix a Vallanca i mor al Túria, però especialment recomanem dos moments extraordinaris: la tardor avançada i la primavera madura. Nosaltres hem triat el groc de xops, fleixos i nogueroles, el roig d’aurons, el granat de trèmols, el taronja d’avellaners i el marró de nouers per a descriure la nostra experiència amb el Bohilgues. Però ja va sent hora de començar a caminar i un lloc interessant per a fixar l’eixida és Ademús, capital de la comarca més freda del nostre territori. El punt de partida es troba als seus afores, en el paratge anomenat ‘las dos aguas’, lloc exacte on el Bohilgues s’ajunta amb el Túria. Pel seu voltant podem deixar el nostre vehicle i començar a caminar. Des d’ací seguirem un sender de xicotet recorregut, un PR pintat amb les inconfunsibles marques blanques i grogues, que passa per diverses fonts, molins, cascades, un impressionant congost i acaba al terme de Vallanca, en el paratge ‘la Vega’, lloc on naix el riu.

Iniciem la marxa riu amunt, al peu de dos immensos sa lzes, gegants de primera línia de ribera. Al cap de poc d’iniciar-la topem amb la Fuente Vieja, també coneguda pels veïns com ‘de los Siete Caños’. Antigament els seus habitants baixaven a la font a per aigua i al llavador del costat per a rentar la roba amb els sobrants de la Vieja. Hui en dia és fàcil trobar un llavador en cada poble i una font que l’acompanya. Abans era punt de trobada de veïns i mil històries per a contar i hui són construccions del passat que visiten els caminants.

Deixem les últimes cases d’Ademús i uns antics molins abandonats per a endinsar-nos per un dels rius més salvatges, nets i ben conservats del País Valencià. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer ha declarat el Bohilgues com un dels rius més nets d’Espanya, el qual es distingit per l´alta la qualitat de les seues aigües, la màxima qualificació possible. Al llarg del seu recorregut no hi ha granges, xalets i molt menys abocaments de procedència humana. Estem davant un riu exemplar, com els que existien fa segles. De fet el riu presenta indicadors visibles d’aquesta excel·lència com són els créixens, unes plantes estrictament aquàtiques que no suporten cap tipus de contaminació. Altres signes d’aquesta preeminència aquàtica més difícils d’apreciar pel caminant són les poblacions de truites comunes i de crancs autòctons que viuen al riu, un dels úlitms reductes per a dos espècies que es troben en greu perill de desaparició.

Els xops negres, llargueruts, estilitzats i groguencs per la tardor avançada ens acompanyaran al llarg de tot el camí. Marquen perfectament el traçat del riu i la direcció del caminant.

A la vora del riu trobem una llarga i contínua successió d’hortets de regadiu assentats sobre l’estreta franja de terreny fèrtil que deixa el curs fluvial i l’estretor del congost excavat per les aigües del Bohilgues durant segles. Fruiters, nouers, avellaners i verdures de subsistència són explotats per uns pocs veïns d’Ademús i Vallanca.

A poc més d’1 quilòmetre d’iniciar la marxa ens trobem amb un xicotet assut des d’on parteix la séquia de la Serna que condueix una part de les aigües del Bohilgues fins les hortetes d’altres dos poblacions del Racó, Casas Altas i Casas Bajas. L’obra humana crea un bonic salt per on regalima l’aigua en aparent desordre, però enfilada pels camins que deixa una verda catifa de molses.

L’il·lustrat A.J.Cavanilles en les seues rutes d’observacions naturals per aquestes terres d’interior va prestar atenció a un fet curiós protagonitzat pel Bohilgues. El riu serpenteja sobre pedra to sca, un material esponjós i lleuger que en permanent contacte amb l’aigua s’erosiona fàcilment. Cavanilles deia al respecte: ‘…y por eso el río ha abierto allí profundos surcos, que ahonda cada día, amenazando dexar sin riego las huertas de cuya vista huye. Temen por esto con bastante fundamento los vecinos, y para evitar los daños que pueden resultarles, debieran hacer estacadas y emparrillados en el cauce del río, y rellenarlos de piedra, para que el río, léjos de aumentar sus excavaciones, corriese á menor profundidad por los cuerpos que iria dexando en aquellas barreras’.

Durant el recorregut és fàcil vore esquirols rojos que ací són enemics odiats per alguns llauradors perquè els furten unes poques nous i avellanes, però en realitat són uns aliats indiscutibles de nouers i avellaners perquè naturalitzen aquestes espècies al llarg de la ribera, alliberant-les d’horts i bancals.

A meitat de la ruta arribem al paratge de La Hoz, un dels racons més espectaculars del riu. Per ací les aigües circulen cada volta més juntes. Les parets estreten el canó i la vegetació s’arrapa a la poca terra que s’acumula a esquerra i dreta del riu. La Hoz és un profund i accidentat congost que manté en una permanent ombra a la vegetació exuberant, fragosa i selvàtica que ací creix.

Bohilgues2El Bohilgues forma 4 cascades i diversos salts d’aigua al llarg del seu curt camí. La majoria es troben aigües amunt de La Hoz, el tram més escabrós del recorregut.

Després d’uns 6 quilòmetres de marxa, Vallanca ja està prop dels caminants. El seu terme és abrupte i accidentat. En aquest tram del riu creixen molts nouers. Cavanilles en el seu llibre d’observacions naturals parlava de nouers monstruosos en el terme de Vallanca. Hui en dia els arbres adults, camí de la maduresa vegetal, han substituit els antics monstres venerables de la ribera. Tots els nouers monumentals van ser convertits en la llenya dels gèlids llars de Vallanca.

Després d’uns 7 quilòmetres de marxa arribem a les primeres construccions de Vallanca, un poblet de muntanya localitzat a quasi 1.000 metres d’altura. Vallanca toca amb quatre pobles del Racó i altres quatre de Conca.

És tardor avançada i cau el dia tan de pressa com la temperatura. El naixement del riu més net del País Valencià està a un tir de pedra.

L’esplendorós i sorollós Bohilgues ha desaparegut en el paratge anomenat ‘la Vega’ on també es troba la font del mateix nom i el final de la nostra ruta. ‘La Vega’ és una plana fèrtil esguitada de fonts i travessada per nombrosos fils d’aigua que al juntar-se formaran el riu Bohilgues o Vallanca. A la fi de la ruta predomina el silenci de la natura adormida per l’hivern que s’acosta. Una catifa formada per milions de fulles ens amaguen els primers passos d’un dels últims rius més nets d’Europa.

ABEL CAMPOS PERIODISTA AMBIENTAL

DESGLOSSAT

UNA MICRORESERVA DE FLORA

El riu Bohilgues amaga moltes sorpreses al caminant. Una d’aquestes es troba a pocs quilòmetres d’Ademús. Un cartell de microreserva de flora ens informa que xafem el territori de les espècies vegetals més importants d’aquesta espectacular ribera. L’àrea protegida es troba al terme d’Ademús, ocupa les dos vores del Bohilgues i s’estén al llarg de vora 2 quilòmetres en direcció a Vallanca. Diverses espècies d’orquídies creixen en la ribera. Aquestes tant sols serà possible admirar-les durant algunes setmanes de la primavera, però en el camí trobarem faristols amb esplèndids dibuixos de les plantes obra del forestal local Jesús Monedero. Dos espècies de fleixos, salzes, nogueroles, aurons, avellaners, lliris i fins a 10 plantetes rares o molt rares completen entre altres espècies el santuari vegetal protegit.

Leave a Reply