Ací teniu el track:

Ací teniu la descripció

Ací teniu els cinc tracks, de més fàcil a més complicat.

Pujada al Puntal d’Artana:

La pujada al puntal d’Artana o la Pitera és tot un clàssic, però el que vos proposem és fer-ho per un itinerari diferent de l’habitual.

Eixim d’Artana per anar a la cova del tronc (no pel camí habitual) i des d’ací agafem tota la lloma, primer per un camí vell, després per un camí nou (el que fem nosaltres) fins que arribem a un coll on baixem. Ací trobem unes quantes sendes no molt netes, seguirem recte per la cara nord del puntal, un camí bonic i enfitat i netejat (però no massa) el gener del 2007, que ens durà dalt del puntal. Baixem al GR i des de les mines tornem a Artana per pista.

Note: There is a file embedded within this post, please visit this post to download the file.

Pujada al Catalán i el Lobonar:

Si hem pujat bé al Puntal d’Artana ara toca un poc més complicat, sendes perdudes i camp través. Millor pantaló llarg.

Eixim des de la Rambla de Villamalur i pugem pel camí asfaltat (amb alguna drecera per fer boca) fins al Mas del Catalán, fins ací tot fàcil, des d’ací trobar la senda que ens duu dalt la lloma del Lobonar és cosa de fiar-se del GPS perquè el començament el trobes si saps que està. La senda puja mal que bé a la lloma i quan estem dalt la distingim algunes vegades (les menys). El que si que vorem seran trinxeres i més trinxeres molt ben conservades. Deixem arrere les trinxeres i el senderol de senglar va fent voltes per les penyes, passa un coll, a vegades ens confon, passa un altre coll i el tornem a trobar més clar a un tros cremat doncs el van aprofitar de tallafocs. Al final eixim a un bancal de cirerers (saltant la tanca que els protegeix dels porcells) i fem cap a quatre camins.

Només hem de tornar per una vella pista que deixarem per un tros de sender perdut, però tranquils només són uns metres de punxes, després s’interna al bosc i la única dificultat és trobar-lo per sota la pinotxa i les fulles. El final és ideal si hi ha aigua doncs corre pel barranc.

Cara Oest del pic de la Batalla:

Totes les pujades al pic de la Batalla són dures però esta a més és difícil, ja no es tracta només de sendes poc definides i camp través, també de pujar i baixar pedregals.

Eixim d’Ain cap a les piscines i agafarem una bona senda que puja a l’esquerra cap al pinar de l’Estat, entra pel barranquet i on s’acaben les sureres s’acaba la senda (com totes les de traure suro), des d’ací anem buscant el millor pas fins a arribar a la pista de Benialí. Fem un tros per pista, però fa molta volta i el pic el tenim dalt mateix així que agafem el pedregal que tenim recte fins trobar una vella senda que fa la volta al pic, la seguim i pugem al pic. Després només ens cal baixar i continuar fent la volta al pic (podem baixar directament per la cara nord, per la senda que va obrir l’amic Carles) i enfilem el rellom que baixa cap al nord. Per ací també es pot baixar (i pujar) des del final de la pista del Palomar (però això és un altre dia i un altre track). Quan arribem a un espècie de collet girem a l’esquerra per una crestera que anem seguint fins que l’abandonem per baixar al recte, per l’últim pedregal deldia, fins a la senda del pinar, i retornem al poble.

Note: There is a file embedded within this post, please visit this post to download the file.

Cresta de la Penya Pastor:

Ací la cosa va complicant-se, farem la primera cresta fins la penya Pastor (i si volem podem continuar pel cim fins a Espadà) i la baixada des de la penya a les revoltes per un llarg pedregal.

Des d’Ain eixim per un senderol que ens puja a la carretera i tot travessant-la agafem amunt camp a través per bosc fàcil de passar. Quan ja duem un bon tros de pujada comença la cresta pròpiament dita, apareixen les primeres pedres i, depenent de per on anem trobarem passos entre II i III grau, sobretot prop de la Finestra (xicotet tall a la cresta). Després de fer el tros més dur continua per un terreny més ple de carrasques joves que fan difícil passar, fins arribar a la Penya.

Si volem continuar cap a Espadà només hem de seguir cap al Picaio (mal anomenat gurugú) per la cresta sense camí clar, i des d’ací anar buscant els llocs més fàcils per a passar. A trossos trobarem un sender ben traçat fet a la guerra per al front, a vegades ens inventarem el camí, fins que arribem al cim. Si continuem cap a la Nevera per sender haurem completat la travessa integral d’Espadà. (el problema és que per la pista de la Ibola ens queden 2 hores llargues a Ain, per la cova del Toro és més curta la tornada).

La baixada des de la penya Pastor la farem per un llarg pedregal, encara que per accedir a d’ell haurem de destrepar algun pas de grau II+. El pedregal acaba a un dels alcornocs més grans de la serra i des d’ell trobarem una senda que ens baixa a la carretera, abans de les revoltes. Des d’ací la tornada al poble és fàcil.

Òrguens de Benitandús:

Com anem en progressió ascendent ara ve l’excursió més difícil de totes, es tracta de pujar als òrguens de Benitandús al recte.

Eixim del poble per la carretera i abans de la senda “normal” trobarem un reguer (que quan plou duu aigua) que baixa per l’esquerra. Ens enfilem i anem pujant per dins fins que el deixem a l’esquerra per a buscar un pedregal que enfila directe a un tall entre dos “tubs” dels òrguens. Anem pujant pel pedregal, evitant tant com puguem els esbarzers fins que al final trobem un lloc molt tapat de matolls i arítjols, farem bé de provar de passar-lo per la dreta (el track passa per l’esquerra però no és recomanable, vam haver de fer-nos camí com els senglars, a quatre potes).

A partir d’ací anirem buscant la roca més bona i amb menys punxes cap a l’esquerra, farem passos de III i III+, per tant és aconsellable un cordino i alguna altra cosa, encara que no fa falta. Acabarem eixint al mirador dels òrguens.

El track passa després per dalt de tots els òrguens en una senda bonica però poc xafada i baixa a la font de l’alcornocal, i des d’ací per senda poc xafada i un poc bruta va a Veo retornant després a Benitandús.

Mas informacion

En acabar d’esmorzar comencem la davallada, ara primer suau, cap el riu Monlleó, passem per baix de la Roca del Corb i esta vegada no podem veure voltors, sí n’havíem vist uns pocs des de l’autobús quan quasi arribàvem a Culla. Comencem, ara sí, la forta baixada cap el riu i, en arribar al mas de L’Alar, alcancem un grup de l’Eliana. Farem el que queda de baixada i quasi tota la pujada mesclats els dos grups. Ja es veu algun nuvolot.

En arribar al riu, sorpresa!, no trobem per on passar sense mullar-nos els peus, així que botes fora i a refrescar-nos-els. Mamprenem la pujada i en arribar al mas de Campos deixem l’altre grup. Tot seguit comença la traca, i amb molts boletons. No tardarà en caure’n una bona, el temps justet per traure polaines, xubasquers, capelines i paraigües. Ja no cal preguntar-nos on dinarem, tots enfilem, més ràpid que menys, cap l’ermita de Sant Bartomeu, allí ens podrem resguardar. De camí, rieres d’aigua baixen per la pista buscant els barrancs. Home!, cinc minuts abans d’arribar a l’ermita deixa de ploure, bé està, així podem dinar un poc més escampats. Arriben el grup de València i nosaltres ens fem la foto, i marxa.

Ara tenim una estona que fins i tot veiem el sol. Encara sort, perquè la senda que ens duu al mas de la Coixa, plena d’aigua, no sé com haguera sigut plovent. Així arribem al mas del Collado. Vista cap el pla de Vistabella, i que negre! El masover, que estava al mateix lloc que fa un mes, ens diu que en menys d’una hora aigua. Quanta raó tenia. No estem al mas de Salvador quan ens hem de tapar de nou, i damunt cau de gaidó! Així arribem a Vistabella per al café de les cinc.

Amb tot, un dia bonic per a gaudir del senderisme.

Ver: Informacion previa

Una vez mas,y ya he perdido la cuenta,el amigo Alvaro hace lasveces de guia y profesor iniciandonos en la escalada en nieve.Asi ,el pasado sabado,nos conduce hasta el parking de Orri(Pla de Beret) para subir hasta la cima de Tuc Escornacrabes en una ruta en la que combinaremos raquetas de nieve(Pascual Gimeno y yo)y esqui de travesia(Alvaro y Empar)

Asi comienza el relato de la ruta realizada por pirineos y asi nos la cuenta Pepe Montes, en el documento adjunto, disculpad el retraso en publicarla, pero habia extraviado el original y al final lo he encontrado…. espero que os guste.