Centre Excursionista Vila-real

L’any passat tocava celebrar els deu anys d’excursions per la Serra d’Albarracín d’una forma especial, i per tant calia buscar excursions diferents en una serra que, encara que ja la tenim prou xafada, sempre ens sorprèn.

No va poder ser l’any passat per circumstàncies particulars i les excursions proposades van passar a enguany, amb més temps per a preparar-les encara que, per a seguir fidels a la tradició, sense haver fet el recorregut prèviament, per no llevar-li lleva tota la gràcia a les rutes.

 

Així que dissabte a les set del matí ens vam reunir a la plaça del Llaurador els setze components de l’excursió, repartits en quatre cotxes, per a fer camí cap a Orihuela del Tremedal.

Dos hores més tard arribàvem a Orihuela on vam deixar un cotxe i un poc apretats, vam seguir amb els altres tres fins a Orea on havíem de començar la ruta. Abans però vam parar a la fuente los Collados a esmorzar al solet d’un dia ideal per a caminar i que pintava calorós per a l’època de l’any i lloc on estàvem.

Així vora les deu del matí eixíem d’Orea per enfilar la pujada al Cerro de San Cristobal, primer cim del dia. L’eixida del poble és entre els camps de cultiu que l’envolten però només arribar a les faldes del Cerro abandonem la pista i ens endinsem per corriols oberts per les raberes d’ovelles que hi pasturen. Orientant-nos amb el gps i el sentit comú arribem sense massa dificultat a l’ermita de San Cristóbal on eixim del pinar i podem per fi disfrutar del paisatge que ens envolta amb unes magnífiques vistes.

Veiem a la llunyania les muntanyes nevades de Guadarrama, el Moncayo i fins i tot los Picos de Urbión cap al nord, cap a l’oest i més propet el Cerro de San Ginés on anirem l’endemà i Peña Palomera.

Des d’ací pugem al vèrtex geodèsic, uns metres més alt que l’ermita des d’on s’albira el panorama al sud on les boires ens impedeixen distingir clarament les muntanyes, però així i tot s’endevina la Muela de San Juan.

Baixem del Cerro, als peus del qual hi ha una casa forestal que pot usar-se de refugi improvisat en cas de mal temps, i seguim pels prats cap a l’ample Collado de los Santos que ens separa de la Peña de la Gallina, la següent fita.

 

Conforme anem arrimant-nos el bosc domina sobre els prats i als peus de la Peña ens trobem amb un pedregal que cal pujar per assolir el cim. Trobem un vell sender que puja entre les pedres fins al capoll, des d’on, sense senda clara planegem per mirar de trobar la part més alta.

El cim és prou pla i arribem al lloc que sembla més elevat on ens fem una foto de grup.

Seguim el camí cap a l’oest per una suau baixada sota el pinar fins arribar als prats de la ratlla d’Aragó, oberts com taques enmig del pinar.

Travessem el GR-10.1 que segueix paral·lel a la ratlla i enfilem la pujada als Castillejos descartant la senda que puja directa al Caimodorro.

Fem la pujada també sota un espès pinar, acostant-nos a les formacions rocoses de los Castillejos que semblen un castell assolat.

Poc després de passar los Castillejos arribem al cim del mateix nom on trobem fites que recorren la divisòria en direcció al Caimodorro. Baixem un poc i trobem unes fites marcant la senda que puja directament des del GR. A partir d’ací la senda, si bé no és clara, està perfectament enfitada fins el cim del Caimodorro, tot voltat de grans pinars.

Signem al llibre del cim i ens fem la foto de grup. És la tercera vegada que el Centre Excursionista puja al cim del Caimodorro, l’anterior vam trobar neu però aquesta la temperatura és molt diferent i fins i tot hi ha qui va en manega curta.

Baixem del Caimodorro seguint les fites que marquent el millor camí de baixada encara que les perdem un parell de vegades, fins arribar al pla que s’estén just als seus peus on, abandonem les fites, i ens dirigim directament travessant el pinar cap a la Portera.

Eixim a la pista del Caimodorro, just on hi ha l’entrador a la Portera on arribem tot seguit. Es troba ací un refugi lliure en prou bon estat i un mirador (amb panells explicatius) sobre el riu de pedra que baixa del puerto. Dinem i amb el solet i la calor fins i tot hi ha qui fa una becadeta.

Hem de continuar però el camí. Portem bon ritme així que encara farem una pujada més per anar a vore l’ermita del Tremedal.

Baixem per un sender balissat en verd i amb pedres a banda i banda que ens indiquen clarament per on baixar.

Arribem així a la carretera i la travessem per passar per la fuente Majá las Vacas, on hi ha una àrea recreativa i un panell explicatiu del riu de pedra que passa per ací.

Seguim però camí sense entretindre’ns massa. Com anem bé de temps descartem l’opció d’acurtar el camí anant directes a la fuente los Colladillos, pujant a buscar el camino de los de Griegos, per on vam passar fa uns anys camí de Bronchales. La senda puja poc a poc però sense pausa de manera que entre els pins anem tenint un panorama cada vegada més espectacular dels pinars i cims que ja hem fet.

Arribem al capoll i comencem a baixar, primer suaument i després amb una pendent més gran per una pista fins arribar a l’ermita del Tremedal.

Quan ja els primers hem arribat a l’ermita sentim un crit de dolor i és que la nostra companya Barbara ha esvarat i s’ha fet mal al peu. Sembla un esquinç de turmell fort, qui anava més prop d’ella ha sentit fins i tot un crec i la cosa pinta mal. Li fem unes cures d’urgència i uns excursionistes que estan visitant l’ermita s’ofereixen a baixar-la al poble acompanyada per Andrea.

La resta del grup continuem la ruta prevista baixant pel camí que travessa els cingles cap a la Fuente los Colladillos i, des d’ací, travessant los Colladillos per a trobar el camí que baixa de l’ermita i arribant a Orihuela per l’ermita de Santa Bárbara.

Arribem a Orihuela i ens informem de l’estat de Barbara. El metge de guàrdia del poble creu que pot haver algun os trencat i li fa un volant per a l’hospital de Terol. Miquel Cantavella s’ofereix a portar-la a Terol i així mentre la resta del grup fa camí cap al Barrio del Centro d’Ojos Negros on hem de fer nit, Miquel i un servidor acompanyem a Barbara a l’hospital pensant que en un parell de hores podem estar a l’alberg amb la cama escaiolada.

L’hospital de Terol no és molt gran i a urgències només hi ha un parell de persones així que ens atenen prou de pressa. Com que Barbara duia la llicència federativa totes les despeses recauen a la federació, només hem tocat per telèfon per informar i no ens han posat ni posaran cap problema. (animeu-vos a federar-vos).

El metge de guàrdia després de fer-li radiografies fa baixar els traumatòlegs que consideren que s’ha d’operar i ficar una placa per a fixar el turmell. Com li asseguren que l’operaran eixa mateixa nit i l’endemà podrà anar-se’n a casa comencen a fer-li les proves per a l’operació i ens acomiadem d’ella fins demà doncs no vol molestar més i afirma que ja s’apanyarà sola.

Mentrimentres la resta del grup s’ha instal·lat a l’alberg trobant-se amb la sorpresa que la calefacció no funciona i tampoc l’aigua calenta doncs un radiador perd i han hagut d’apagar la caldera.

Arribem a hora de sopar i Pasqual Milla comenta que això s’hauria de poder solucionar, almenys en part. Així mentre uns se’n van a dormir i uns altres a fer-se cubates, Pasqual convenç la dona de l’alberg que li deixe mirar la caldera posant en marxa la calefacció de les habitacions i l’aigua calenta.

Després de tot el dia, el descans, tot i que curt, és reparador.

 

Diumenge ens alcem enjorn i a les huit ja hem desdejunat i recollit les coses. Cristina s’ha ofert per fer-li companyia a Barbara i Jose l’ha duta amb el cotxe a l’hospital. La resta de camí a Pozondón on hem de començar la ruta, fem temps per arribar al mateix temps.

Parem a les cotxeres de l’antic ferrocarril d’Ojos Negros, ara en molt mal estat per culpa del temps, l’oratge i les persones. Ens aturem també al Castell de Peracense que encara està tancat i, deixant un cotxe a Ródenas on acabarem la jornada, ens apretem tots en els altres per anar a Pozondón.

Com que encara no està Jose comencem la ruta per la paramera pelada de Pozondón, seguint l’antic camí d’Almohaja. El primer tros és per un terreny quasi pla cobert només per timó, herbes i alguna argelaga. El paisatge contrasta vivament amb les muntanyes cobertes de pins del dia anterior.

El dia també és radicalment diferent, si ahir el sol ens va calfar hui el dia s’ha alçat núvol i amb un vent que, si no és gelat, és molest.

El vent fred que bufa a la paramera desapareix quan comencem a baixar als barrancs que davallen a la fossa del Jiloca. Amb la vegetació passa el contrari i apareixen bosquets de carrasques i algun roure. El calcari dona pas al rodeno on s’assenta el Castillo de los Ares per on passem al cap de poc, resseguint el PR que uneix Pozondón i Almohaja com també el sender del Parque Cultural d’Albarracín (PCA) que seguirem, a trossos, fins Ródenas.

Pugem a visitar les runes del castell i continuem per la vessant oest per un senderol perdut que ens torna a portar al PR, que seguim per pista fins trobar el Barranco Cardoso. Abandonem ací la pista que baixa per desviar-nos a un gran prat dominat per uns cingles de rodeno on esmorzem a recer del vent.

Després d’esmorzar remuntem el barranco Cardoso que duu un fil d’aigua. Pugem pel llit obert a la pedra roja de rodeno fins que retrobem el Sendero del PCA. Seguim el sender remuntant el barranc per una pista que abandonem al cap de poc per seguir uns metres més per senda fins arribar a la “Piedra del Peruano”, realitzada per l’escultor peruà ….

Continuem barranc amunt, sense senda definida i trobant només de tant en tant alguna fita que marca el sender del PCA fins que, quasi a la capçalera, abandonem el barranc per pujar fins al Castellar, antic poblat ibèric on encara podem vore les restes de la muralla i, a unes penyes prop d’ell, gravats rupestres de la mateixa època.

Arribem així altra vegada als plans de la paramera de Pozondón on seguim rectes cap al Cerro de San Ginés, ja prou a la vora, per una pista que deixa a la dreta les barrancades que baixen al Jiloca i a l’esquerra els plans que pugen cap a Orihuela.

Deixem a la dreta carrasques i pins i a la dreta camps de blat, ara en guaret, fins que el camí que seguim gira a l’esquerra seguint entre el bosc i els cultius mentre que nosaltres seguim recte travessant el bosc, per senders i corriols fins arribar al camí asfaltat que puja a San Ginés.

El travessem i seguim pel mig d’uns camps erms fins tornar a trobar el bosc mixte de pins, carrasques i roures que travessem sense senda fins trobar el sender, ara no molt clar, que puja fins el cim.

Ens arrecerem a l’ermita del vent més fresc, fins que ens fem l’ànim de pujar al vèrtex per fer-nos la foto del cim. Seguidament baixem el més ràpid possible per un ample tallafocs que va directe al Collado del Rayo.

Des d’ací seguim per pista, amb unes magnífiques vistes del Castillo de Peracense, fins arribar a la Peña Grande, on ens arrecerem per dinar.

Acabat el dinar continuem camí, ja prop de Ródenas, eixint del bosc i travessant els camps de blat, ara llaurats, per amples assegadors.

Arribem així a Ródenas on els xofers ens dirigim a recollir els de cotxes a Pozondón, mentre la resta del grup aprofita per visitar el Aljibe d’època àrab o els Navajos (grans piques de pedra rodeno).

Fem parada al poc d’eixir de Ródenas per visitar el castell de Peracense, imprescindible visita de tot qui passa per estes terres i continuem camí de retorn a casa.

Jose Montilla es desvia a Terol per recollir a Cristina i a Barbara, que ja te l’alta, i ens retrobem a Barracas per saludar-la i reorganitzar els equipatges, retornant finalment a casa.

Ací està el track del primer dia:

i ací el del segon dia: