SERRA DE CASTELLTALLAT EN CARRO


Per als que ens agrada el senderisme no hi ha major sensació de llibertat que agafar la motxilla amb totes les coses necessàries (poques a dir veritat) i encetar un viatge de diversos dies per les muntanyes. Quan es tenen fills menuts eixes coses queden enrere i cal oblidar-se de les llargues travesses per acontentar-se amb curtes passejades sense allunyar-nos mai del cotxe.

Així que buscant i pensant per fi vam trobar una solució intermèdia, un sucedani de travessa que permet disfrutar d’un paisatge assaborint-lo poc a poc, a la velocitat del caminant, sense presses, aturant-nos on volem; i amb tot darrere; a la vegada que portem als menuts de casa de travessa sense esforç: viatjar amb cavall i carreta.

Per desgràcia no hi ha molts llocs per a triar per tal de dur a terme l’activitat; a tota espanya només podrem trobar caravanes amb cavalls a la Serra de Castelltallat, aprop de Manresa, al cor del Bages i centre de Catalunya; allí el senyor Joan Planas, hereu de Can Planas va decidir canviar l’ofici del camp que la seua familia venia fent des de fa quatre-cents anys pel nou ofici turístic; i entre la ampla varietat de productes que ofereix també està el llogar una caravana tibada per un cavall i allà que vam anar tota la família.

El primer dia prou que vam fer en arribar a les 9 del matí al mas (Can Planas), i vam trobar ja la caravana neta i amanida, i els cavalls menjats, preparats per enganxar. El senyor Joan ens va fer a mans un dossier amb el recorregut i les recomanacions bàsiques per a l’aprenent de carreter, i ens va ensenyar a enganxar el cavall al carro; ben senzill i amb uns arreus sintètics més fàcils de col·locar que els vells de cuiro, vam acomodar totes les coses a la caravana i ens vam instal·lar.

La caravana consta d’un banquet corregut amb cofres a sota per guardar la roba, que es converteix en un llit per a la nit; dos lliteres per a la nit, un banquet amb un armariet per guardar menjar, i un fogueret i una pica per rentar. S’afegeixen a més plats, gots i cassoles en una cistella de picnic. A més hi ha una xicoteta taula i catrets per poder dinar fora. Des de fora sembla una antiga caravana dels pioners de l’oest americà, però amb doble lona impermeable, fre de disc i fre de mà. Sota el pescant hi ha un impermeable per si plou, i un aigua i menjar per al cavall.

Després d’instal·lar-nos ens va presentar al cavall Pinxo, company de fatigues (i mai millor dit) en este viatge, i quan les dos caravanes més que feien camí amb nosaltres este primer dia van estar a punt, vam partir.

El senyor Joan ens va acompanyar la primera mitja jornada explicant-nos les normes bàsiques del bon carreter, i també com havíem de tractar els cavalls, com donar-los de menjar, i moltes altres coses de la serra.

El recorregut del primer dia fou pràcticament tot per camí asfaltat, el camí comença al poble de Sant Mateu del Bages, bé, això de poble és un dir; al lloc on hi ha l’església i un parell de cases juntes. Tota la serra forma un únic municipi i està clapejada de masos, la major part d’ells encara habitats o almenys reformats. Són masos grans pensats per a famílies extenses, capaços d’allotjar còmodament a dos dotzenes de persones i que ara s’han reconvertit part d’ells en cases de turisme rural. Malgrat l’incendi que va patir la serra el 1994 ara trobem un paisatge verd, i amb un bosc jove fruit de la tasca de regeneració i aclariment que fan els propietaris del bosc (els masovers).

La vista va millorant conforme anem pujant poc a poc a la part alta de la serra, i ja podem vore a la nostra dreta els cims blancs del Pirineu i la serra del Cadí, i a l’esquerra les agulles de Montserrat. Al coll de la Creu Escapçada ens aturem per dinar sota l’ombra d’uns pins, encara que anem buscant el sol d’este maig on la primavera no vol arribar. Després de dinar el nostre guia ens deixa sols i continuem camí cap a la primera parada del viatge: cal Putxo, l’orientació és clara i en cas de dubte només cal deixar anar els cavalls que ja saben el camí de memòria. Com que anem els tercers no cal prestar molta atenció al cavall, quan els demés s’aturen ell també ho fa, i quan mouen, el mateix.

A primera hora de la vesprada ja hem completat els 15 km de la primera etapa, ben descansats i arribem a cal Putxo on ens agafen els cavalls i se’ls enduen a l’estable, i fiquem les caravanes a un ample i nou porxat sota una terrassa amb unes vistes magnífiques de Monserrat. Cal Putxo és un mas totalment remodelat i nou, té piscina i terrassa davant del mas i sota d’ella aparquem els carros.

Com que la vesprada és llarga fem una volta pels voltants del mas, encara que no molt llarga doncs els xiquets no caminen molt. Més avant toca dutxa, sopar i dormir. Sort del porxe arrecerat perquè esta nit l’aire ha estat molt fort i de tramuntana i la temperatura ha baixat molt.

De matí prontet ens alcem i esmorzem al carro, i esperem que els amos del mas ens donen els rossins per moure, a partir d’ací farem camí sols, els altres dos carros se’n tornen ja cap a can Planas. Esperem que moguen i els donem un temps de marge per tal que el nostre Pinxo no seguisca els seus amics i encetem la pujada per camí de terra que tant ens va costar de baixar ahir. A l’arribar altra vegada al camí principal que recorre el llom de la serra (asfaltat) l’agafem cap a ponent cap a l’antic castell de Castelltallat que dona nom a la serra. Ens anem aturant de tant en tant per fer fotos i observar el paisatge fins que arribem a la Casa Nova, sota el castell on es recomana dinar.

Soltem el cavall i li donem de menjar, i dinem. El lloc és molt tranquil, només estem nosaltres i un grup de pares i fills d’una escola que passen un dia junts al centre social de la Casa Nova de la vora.

Després de dinar anem a fer una volta fins la rectoria de Castelltallat on hi ha un centre d’interpretació (hui tancat) i un observatori astronòmic al cim del castell; els nostres companys de viatge anit van vindre amb els de cal Putxo a vore estels.

Finalement continuem camí cap a can Biosca i deixem el camí principal per anar baixant cap al mas situat a llevant de la serra. Darrere un revolt i per sorpresa, com sempre li sembla al viatger, apareix el gran casalici dels Biosca, on arribem i aparquem a la gran era de davant de casa. Sota una arcada de davant la casa deixem el carro i l’ama de la casa ens ensenya tot el que ens és menester mentre deixa al Pinxo fent de “tallagespa” a l’era.

La vista és magnífica i la mestressa acollidora ens ofereix una de les cuines del mas doncs el dia és frescot i estem prou alts, de fet ens encen la llar i ens fa una truita casolana i torrades. Abans però hem anat a fer una volta pels voltants del mas seguint una ruta abalisada que passa per unes velles carboneres i una teuleria en magnífic estat de conservació, acabant en un cim des d’on hi ha una espectacular vista de bona part del centre de Catalunya: al nord podem vore un bon tros dels Pirineus, les valls d’Andorra i la Serra del Cadí fins al Puigmal; a l’est, el Montseny, la serra de Collserola i Monserrat; al sud, les muntanyes de Prades i a l’oest les planes de Lleida; és a dir, des d’aquest mirador es poden vore les quatre províncies catalanes.

Passem una agradable nit i ens desperta la llum de l’alba amb el sol alçant-se per damunt de Monserrat. La mestressa ja està enfeinada amb els animals i els xiquets s’ho passen d’allò més bé amb els pollastres, gats i sobretot amb els gossos.

Fem camí més pronte que els altres dies ja que hui hem de tornar ja cap a casa i fem tota la pujada fins a can Goberna on agafem l’asfaltat i fem camí cap a Castelltallat; dos gossos de can Biosca ens acompanyen tot el camí. El dia és fresc i l’airet escampa les bromes deixant-nos vore un panorama meravellós.

Refem el camí dels dies anteriors i a l’arribar al coll de la Creu Escapçada ens aturem a dinar. Fem un dinar ràpid i dinem al sol, tot seguit rentem els plats i continuem camí, ja de baixada, cap a can Planas. Encara tenim un parell de gossos acompanyant-nos, un que ve de can Biosca i una altra que se’ns ha afegit a meitat camí. Anem aturant-nos de tant en tant per fer-los tornar a casa però no fan cas. Així que camina que caminaràs arribem a can Planas, passant per l’ermiteta romànica de les Planas, i per les runes del castell del mateix nom, que coronen el pujolet que domina el mas.

Amb la tristesa d’acabar un camí i l’alegria per tornar a casa recollim totes les coses de la caravana que ha sigut la nostra casa durant el viatge, i ens despedim del Pinxo i dels Planas, retornant cap a la Plana.

Xavier Llop

Per a més informació: www.paisatgeiaventura.com

Ací teniu el track del recorregut que vam fer:

One Response to “SERRA DE CASTELLTALLAT EN CARRO”

  • […] aturar-se a menjar, sobretot al principi. Vista l’experiència de l’any passat amb el carro li fem cas i no deixem que la burra faça intenció de menjar. Llevat d’això, Lulú, que és […]

Leave a Reply