Centre Excursionista Vila-real

Col·laboració de Vicent Gil 

Aquest matí de diumenge, assegut cara al sol, en la plaça d’Espanya de Vallanca, a la qual s’arriba pel carrer de Calvo Sotelo o pel del General Mola, la font en què encara estan presents les fletxes de la Falange em porta a la memòria un altre diumenge de març, una altra plaça i com un bon glop de vi de bóta sempre desperta la memòria. Aquell diumenge de 1980, el Capitán, aquest era el seu nom de guerra, m’ensenyà un vell exemplar del primer número del periòdic El Guerrillero. L’Agrupació Guerrillera de Llevanti Aragó (AGLA), popularment coneguda com el maquis, va imprimir aquest periòdic en aquestes muntanyes del Racó d’Ademús o en el turó Moreno de Conca, on hi ha un monument commemoratiu d’estil Chillida.

Afirma algun supervivent d’aquella aventura que la impremta estava en una caseta apegada a la roca, amb corral i bancal, dissimulada per la mala herba i els arbres del riu. M’ho va contar Miguel Núñez, vell militant de mil guerres perdudes que des de 1989, cada primer diumenge d’octubre, torna a aquestes muntanyes: a la serra de la llibertat, a la terra de la fraternitat. De Miguel, contava Luis Candel que era “aquell comunista a qui Creix, el cap de la Social de Catalunya, en veure que no havia cantat després de diversos dies d’interrogatoris molt violents, tot i tractar-se d’una minúcia, va preguntar, admirat, el perquè d’aquesta actitud. Miguel Núñez li va contestar: “Per ètica, senyor Creix”, i aleshores el cap de la Social va ordenar: “Que detinguin l’Ètica”. En deixar Vallanca camí de Casas Altas, l’escut quadribarrat d’un molí derruït del segle XVII, em confirma el que Ángel Antón Andrés, president d’ICERA (Institut Cultural i d’Estudis del Racó d’Ademús), em contà a propòsit de les franges vermelles de la quadribarrada. M’havia parlat d’un gelós alcalde d’un d’aquests pobles, que havia col·locat cinc barres en lloc de quatre en un dels quarters de l’escut local.

La senda que serpenteja el riu Bohilgues i un nombrós grup del Centre Excursionista de Vila-real em tornen a descobrir el plaer de caminar sense pensar, de veure sentint el paisatge. Un paisatge que em recorda insistentment que aquesta era terra de maquis. Les restes a penes recognoscibles d’unes cabanyes, un corral abandonat, l’espessor del bosc, unes pedres amuntonades o la mateixa senda són el testimoni arqueològic dels campaments d’aquell exèrcit poc fornit que va mantenir viva la flama de la República fins a 1952. Aquesta senda de caminada dominical és la mateixa que apareix en la majoria d’itineraris guerrillers. Aquest molí derruït és el mateix en què es van celebrar reunions de caps de partides el 1944. D’aquelles reunions van sorgir els primers nuclis de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA) a Camarena de la Sierra. La guerra europea havia acabat, el general Franco no havia caigut i les il·lusions d’aquells somiadors i desesperats republicans, assaonats en la guerra de 1936 i en les guerrilles de la Resistència francesa (maquis) continuaven vives. Els nàufrags del fracassat intent d’invasió de la Vall d’Aran s’havien refugiat en aquest Racó d’Ademús. Durant vuit anys, en aquest encreuament de Conca, València i Terol, els pares i iaios de l’amo del bar, on bec una cervesa freda en animada conversació, patiran l’ocupació del poble i de la masia, avui per la guerrilla, demà per la Guàrdia Civil. Potser per això la gent d’aquests pobles són d’humor irònic, com el de la Celtiberia de Paco Candel i reflexió profunda, com la pintura de Genovés. Els dos de Casas Altas, els dos fills d’emigrats de temps del maquis. La prodigiosa memòria del Capitán, als seus 84 anys, cada 2 d’octubre, des de fa 17 anys, em recorda a la perfecció que: “l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó vam mobilitzar unes cinc-centes persones durant tota la nostra existència, vam arribar a tenir uns dos-cents homes i dones combatent. La seua aparició ens havia omplit d’esperança. A mon pare, el van matar els uns; al meu iaio, els altres, i els uns i els altres, al meu germà.

Jo caminava dia sí, dia també i més d’una nit per la muntanya. Avui a Conca, demà a Saragossa, a Terol, a França. Sempre per la muntanya. De por, mai en vaig tenir, no tenia temps”. Llegint alguns sumaríssims, els consells de guerra incoats pels tribunals militars contra gent com Angelina o el Capitán vaig saber que el 1947 es desencadenà la repressió del maquis. Sota l’empara del decret llei sobre bandidatge i terrorisme, es declarà la guerra a mort amb l’enemic que s’amaga en la muntanya. La fustigació dels uns i dels altres als nuclis de població acabà amb la despoblació forçosa de pobles, aldees i masies. El control sobre l’activitat agrícola i ramadera per a esgotar la intendència guerrillera arruïnà la geografia del maquis. El menyspreu a la vida de l’oponent apareix en les històries que en veu baixa es conten en cada poble. Fins al 1952 el maquis va mantenir la seua activitat i presència en aquest paisatge. Manuel Pérez Cubero, el Rubio, afirma: “no ens van véncer, ens retiràrem. Tots, vius i morts, ens quedàrem ocults en la memòria de les muntanyes”. Potser serà certa la seua afirmació. En les cristal·lines aigües del Bohilgues veig reflectits els rostres de Capitán, Delicado, Grande, Pepito el Gafas. Són noms que ressonen de banda a banda entre les profunditats del riu. Quan torne a veure altres rostres, les aigües em porten a l’estiu de 1946. Aquells van ser dies d’entusiasme guerriller i colps d’efecte. L’arribada de nous reforços des de França va despertar la consciència que era necessària la propaganda per a guanyar nous adeptes i alçar el poble contra la dictadura. Els intel·lectuals de la AGL van decidir editar un periòdic volant que servira com a mitjà de propaganda i d’agitació que informara i relacionara els que caminaven per la muntanya, establira consignes, magnificara els colps efectuats i desmoralitzara l’enemic. En aquesta casa apegada a la roca, Delicado, Grande i Pepito el Gafas van imprimir El Guerrillero. En la capçalera es llig: «Periòdic editat en les muntanyes llevantines». En aquestes dues parets, només queda això, del que va ser un dia redacció i impremta guerrillera s’imaginà un periòdic quinzenal amb una tirada d’uns cinc mil exemplars que devia ser distribuït per tota la zona de la AGLA. L’aparició del primer número va ser molt celebrada pels guerrillers en aquesta ribera del Bohilgues; de seguida van tirar el segon. Però quasi al temps de l’aparició del número 3 (gener de 1947), una edició de mil exemplars en vuit pàgines molt elaborades, la Guàrdia Civil acabà amb la vida del periòdic i dels que l’editaven. Han passat més de cinquanta anys i aquestes pedres, plantes i troncs aquàtics són retalls d’aquelles vides silenciades que les cristal·lines aigües del riu Bohigues s’encaboten a reflectir i recuperen la seua memòria, la memòria de les muntanyes.

The Per terra de maquis by Centre Excursionista Vila-real, unless otherwise expressly stated, is licensed under a Creative Commons Attribution-Noncommercial 2.5 Spain License.