Segun me indica Joan Batalla este fin de semana hay una peregrinacion de Cati a Sant Pere de Castellfort podeis encontrar ir a su web pulsando el siguiente enlace

Pulsa sobre las imagenes para verlas mas grandes

 Al terme d’Eslida s’han balissat 3 nous senders, dos Prs i un Sender Local, que ens permeten conèixer els racons més interessants del terme: el PR-CV-138 que des d’Eslida puja al coll roig i se’n va cap a la Nevera de Castro, baixant a Xovar per les Mines de l’Hembrar i la Fuente Fresca; el PR-CV-352 que puja pel camí vell d’Eslida a Xovar fins a les tres creus, desviant-se per a pujar al puntal de l’Aljub i tornant a Eslida pel Coll de Barres i la font de les escaletes, i el que ressenyem a continuació: el SL-101 Font del s Llops – Coll roig.

Read the rest of this entry

Esta mañana he aparecido en el labrador con dos rutas preparadas, una para buscar el geocache de los organos de Benitandus y otra la subida de Ain al batalla que documento muy bien Jose Talon hace unos dias en esta pagina.

Al llegar Joan Batalla nos ha comentado de hacer una ruta por “El Mollet”, y como para mi era nueva pues alli nos hemos ido.

La ruta comienza en la roca de Borriol y tras coger un pequeño tramo asfaltado iniciamos una subida por un tramo de camino, bien definido y muy limpio que nos va llevando poco a poco hasta la cima donde almorzamos. La vista de Sant Joan de Moro y de Alcora es impresionante y desde alli comenzamos el descenso que nos llevara hasta la ermita de San Miquel donde hay una fuente con agua y desde donde comenzaremos el regreso, el regreso que nos llevara por la nueva ermita de San Vicente de San Juan de Moro, donde hay otra fuente y al coche.

Ver: Galeria de imagenes Descargar:

  El mollet (15,3 KiB, 86 hits)

Es tracta d’una ruta pel terme de la Vall que ix des d’on s’acaba l’asfalt del camí del Castell, pujant al castell per la seua vessant més dura (amb passos de I grau on ens tocarà ficar les mans), i baixant per la vessant nord.

Continuem d’ací cap al coll del Bledar per una senda de mal peany per culpa dels bous i la malea que la tapen, i pujant des del coll del Bledar al Pic de Font de Cabres o Puntal de Nules per la via “cordata”, és a dir el PR on hi ha ficades cordes.

Des d’ací baixem per la cara nord del pic a agafar el PR i abans d’arribar als corrals de Turmo ens desviem per una bona senda a baixar al barranc de l’horteta.

Des del barranc encetem la pujada a Penyalba, molt dur l’últim tram després de passar la senda de caçadors, amb pedra solta i molta pendent. Read the rest of this entry

DEFINICIÓ:

Les vies ferrades són itineraris verticals equipats amb material divers: claus, grapes, preses, pasamans, cadenes, ponts tibetans i nepalís i tirolines que permeten d’una manera segura, arribar a zones remotes de difícil accés per senderistes i no avesats a l’escalada. Per garantir-ne la seguretat hi ha instal·lat un cable d’acer durant tot el recorregut, que amb l’arnés, provist d’un disipador d’energia i mosquetons especials de via ferrada (marcats amb una K) ens aseguren en cas de caiguda. La zona clàssica de vies ferrades es troba als Dolomites, encara que també són força populars a França, a Suissa, a Alemanya i poc a poc

HISTÒRIA

Les primeres vies ferrades a Europa: La primera via ferrada data del 1843. A Àustria es va equipar la via normal al pic Hoher Dachstein, amb la finalitat de fer-la més accessible. Posteriorment s’equiparia el Großglockner el 1869 i la muntanya Marmolata el 1903. Vies ferrades

Primera Guerra Mundial: Posteriorment durant la Primera Guerra Mundial es van equipar camins amb finalitats militars al Dolomites, fins que el final de la guerra convertirà aquests camins en itineraris lúdico-esportius.

Vies ferrades a Espanya: A Espanya pioners com Antonio García Picazo van instalar les primeres vies ferrades a partir de 1990. La primera, la via ferrada Teresina, va ser instalada a la muntanya de Montserrat, si bé altres camins van ser equipats anteriorment a la Serra de Guara i a Ordesa.

Read the rest of this entry

• Ay, ay, ay!! Ens mullarem!! Uy!! Quin temps més roin!! Millor ens quedem ací a vore si s’aclareix el dia.

Aquestes eren les idees que ha tots se’ns passaven per el cap el diumenge pel matí mentre ens preníem un cafenet i quelcom de picar al bar restaurant Tivoli de Vilafames. La veritat es que el dia no havia començat molt bé, encara que es un poc injust dir-ho perquè tan sols feia unes hores que el sol deuria d’haver eixit, així que van decidir donar-li la nostra confiança i un poc de temps per mamprendre camí un poc més tard.

L’eixida de Vilafames la van fer per la part de dalt del poble, pujant per un carreronet a ma esquerra pocs metres abans d’arribar a la famosa pedra tombada de Vilafames. Passant la font de Sant Anton vam començar a baixar per uns del camins empedrats en direcció a la senda que més avall ens duria a la font de la Trisiola, però com que estava ploviscant vam decidir triar un camí més curt, senzill i dreturer que l’inicialment previst per lo que van arribar fins la carretera i en la rotonda vam creuar per agafar una pista asfaltada per tal d’anar en direcció a la Cova del Bolimini, passant per el mas de les Coleres.

La cova va agradar a la gent, dins s’estava d’allò més bé, i desprès de les paraules de Xavier i d’algun que altre esvaró i culada vam eixir d’ella per continuar camí per la senda que eix a dalt mateix de la boca de la cova per a arribar a un altra pista formigonada.

Poc a poc ens anàvem acostant a una de les parts que més va sorprendre a la gent, la Rambla de la Viuda, abans però vam fer una petita parada per menjar alguna cosa i beure a la font de la Penella. Com hem comentat, la Rambla de la Viuda va sorprendre a tots, primer per les seues dimensions, i segon per el paisatge tant estrany i diferenciat del dels voltants que ofereix al caminant, sobretot quan aquest està al ben mig d’ella.

Guanyada l’altra riba de la rambla, deixant enrere el seu irregular cau ple de cudols i ripios, pugem deixant a esquerra un camp conreat (sense trepitjar-lo) per tindre al nostre abast immillorables vistes de la rambla i poc a poc anar acostant-nos al lloc elegit per dinar, aprop dels masos de Formany.

Ben menjats i ja menys cansats iniciem l’última part de l nostre camí, ja sols ens quedem de 4 a 5 kilòmetres i no son els més pesats.

Arribats a Les Useres ja sols en falta esperar l’arribada de l’autobús, mentrestant uns i altres aprofitem per pegar un mosset, descansar i gaudir del poc sol que hem vist avui.

A final de comptes van ser casi 15km, més fàcils de lo previst inicialment (com ja em dit abans) amb 520 metres de ascensió acumulada aproximadament, lo que en principi pareixia un inconvenient (la fina pluja inicial i el poc sol que feia) ens va ajudar a arribar més sencers a tots al nostre destí, no hi ha mal que per bé no vinga!!

A la galeria ja teniu les fotografies disponibles, si algú vol que apareguen fotos seues que les envie al Centre Excursionista de Vila-real per correu electrónic: cevila-real@gmail.com indicant a l’assumpte que son de l’exidida del dia 20 d’abril de 2008 de Vilafames a les Useres, i indiqueu si voleu que posem el nom l’autor de les fotos.

Fins la pròxima eixida i moltes gràcies a tots de part del Centre Excursionista de Vila-real.

ver: Imagenes de la Ruta

TEORIA

Com ja saben tots els que practiquen el senderisme en el nostre centre, en moltes de les eixides, per no dir en totes, es fan estiraments abans i sobretot al final d’una marxa. Què pretenem fen estiraments? En primer lloc, els que fem abans d’una marxa, són per a preparar l’organisme, tant a nivell psicològic com a nivell muscular i cardiovascular, per a fer una activitat d’una intensitat més elevada de la que estàvem fent. Hem de tenir en compte que hem viatjat amb cotxe o amb autobús des del punt de partida fins on comencem la marxa un mínim d’una hora i de vegades de maneraexcepcional, dues hores o més.

En segon lloc els que fem quan s’acaba la marxa són per a:

Ajudar a recuperar la musculatura més utilitzada en l’activitat i a la recuperació general del cos. Activar el rec sanguini i així ajudar a que desapareguen les substàncies que s’acumulen en els músculs (residus metabòlics) degut a un esforç prolongat i que dificulten la bona contracció i relaxació muscular.

Read the rest of this entry

Col·laboració de Vicent Gil 

Aquest matí de diumenge, assegut cara al sol, en la plaça d’Espanya de Vallanca, a la qual s’arriba pel carrer de Calvo Sotelo o pel del General Mola, la font en què encara estan presents les fletxes de la Falange em porta a la memòria un altre diumenge de març, una altra plaça i com un bon glop de vi de bóta sempre desperta la memòria. Aquell diumenge de 1980, el Capitán, aquest era el seu nom de guerra, m’ensenyà un vell exemplar del primer número del periòdic El Guerrillero. L’Agrupació Guerrillera de Llevanti Aragó (AGLA), popularment coneguda com el maquis, va imprimir aquest periòdic en aquestes muntanyes del Racó d’Ademús o en el turó Moreno de Conca, on hi ha un monument commemoratiu d’estil Chillida.

Afirma algun supervivent d’aquella aventura que la impremta estava en una caseta apegada a la roca, amb corral i bancal, dissimulada per la mala herba i els arbres del riu. M’ho va contar Miguel Núñez, vell militant de mil guerres perdudes que des de 1989, cada primer diumenge d’octubre, torna a aquestes muntanyes: a la serra de la llibertat, a la terra de la fraternitat. De Miguel, contava Luis Candel que era “aquell comunista a qui Creix, el cap de la Social de Catalunya, en veure que no havia cantat després de diversos dies d’interrogatoris molt violents, tot i tractar-se d’una minúcia, va preguntar, admirat, el perquè d’aquesta actitud. Miguel Núñez li va contestar: “Per ètica, senyor Creix”, i aleshores el cap de la Social va ordenar: “Que detinguin l’Ètica”. En deixar Vallanca camí de Casas Altas, l’escut quadribarrat d’un molí derruït del segle XVII, em confirma el que Ángel Antón Andrés, president d’ICERA (Institut Cultural i d’Estudis del Racó d’Ademús), em contà a propòsit de les franges vermelles de la quadribarrada. M’havia parlat d’un gelós alcalde d’un d’aquests pobles, que havia col·locat cinc barres en lloc de quatre en un dels quarters de l’escut local.

Read the rest of this entry

Guia: …………. Josep Antoni Martín Eixida :……7 del matí des del Llaurador Distancia: ………………………..7 Km. Transport: ……………Cotxes particulars Duresa: …………………………… Baixa Dificultat: …………………………….. Difícil Observacions: Refrescant i curta excursió pel barranc de la Maimona a Montanejos. Després d’un hora per senda baixarem pel barranc (esperem que tinga molta aigua), on haurem de nedar per a passar alguns tolls, porteu-vos roba per canviar-vos.

Guia: ……………………..Carles Janés Eixida: ……8 del matí des del Llaurador Distancia: ………………………12 Km. Transport: ………. En cotxes particulars Duresa: …………………………Mitjana Dificultat: ………………… Sense dificultat Observacions: Excursió de mig dia pel desert.